Bilateralitat i unilateralitat entre Catalunya i el Regne d’Espanya

Comparativa mobilitzacions.*

El context d’una perspectiva post 21-D de bilateralitat entre l’Autonomia de Catalunya i l’Estat del Regne d’Espanya, necessita d’una mirada complerta de l’evolució de les forces i interessos confrontats.
 

Convé defugir de l’anàlisi parcial i esbiaixada que atorga fracassos a unes parts o a altres, sense examinar en concret on som, amb les forces motrius i polítiques desenvolupades tant pel moviment català -sobiranista, independentista i republicà-, entitats cíviques i forces polítiques a Catalunya com a l’Estat.

La bilateralitat en les relacions entre Catalunya i el Regne no obliga a excloure la unilateralitat de les parts. En un altre pla polític, la federació o confederació o associació, és difícil de concebre sense la lliure sobirania de Catalunya i Espanya. Sobirania establerta i formalitzada per la decisió ciutadana popular de cada nació. No si val ni que el Regne decideixi pel poble català, mentre li impedeix per la llei constitucional i la força exercir la sobirania republicana.

La mordassa repressora i econòmica que fulmina l’Autonomia, el govern i el Parlament de la Generalitat, és un fracàs del processisme unilateralista. La unilateralitat de l’independentisme ha resultat necessària i imprescindible com expressió contraposada del fracàs clamorós de la reforma de l’Estatut a mans de l’Estat.

El que passa és que aquesta unilateralitat ha estat insuficient per bastir una entesa unitària democràtica potent i inexpugnable. En canvi el moviment generat segueix viu, potent i ple d’il·lusió. 

11 de novembre, c/ Marina de BCN.

El cataclisme de la frustració popular s’ha quedat com a patrimoni dels derrotistes que ahir negaven el contingut democràtic i d’ avenç del moviment, mentre avui neguen la magnífica rebel·lió republicana que va aconseguir l’alliçonador referèndum de l’1-O i la imponent aturada de país del 3-O.

El fet de que s’hagués arribat a una proclamació política de la república és memorable. La crua realitat de que no s’hagi concretat és un resultat lamentable. És un fracàs del govern JxSí (PDECat i ERC) i de la majoria parlamentària amb la CUP que ha confiat en una tolerància o la impotència estatal. Tanmateix en el fracàs hi compta moltíssim la incapacitat política d’un Estat i un règim polític caduc, que es blinda en la judicialització procedimental i la repressió, sense política de futur pel Regne. 

Alcaldes 27-O en la proclamació republicana.

Va fracassar al reforma de l’Estatut. Ha fracassat la via parlamentària del referèndum acordat. Fracassa la realització concreta de la conseqüència del referèndum unilateral de l’1-O, val a dir l’execució de l’estat independent republicà català. Fracassa el bloc constitucionalista orquestrat i dirigit per l’Estat. Fracassa la idea del Ni DUI Ni 155, doncs ara no hi ha ‘DUI’ però sí les conseqüències nefastes del 155 estatal, liderat pel PP i sostingut per Ciutadans i PSOE-PSC.

No pot haver-hi neutralitat entre qui aplica la intervenció econòmica, la repressió de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil, l’empresonament dels líders de les entitats del moviment (ANC, Òmnium) i el 155. La llibertat dels i les preses polítiques no és cap miratge. La llibertat i sobirania catalana és un anhel ben viu.

Al bell mig de tots aquests fracassos, que hi ha qui els tracta com si fossin eterns sense correcció possible, el moviment de la rebel·lia catalana pugna per seguir cercant la seva via d’avenç.

La correcció va de manca mesures socials, municipalistes i democràtiques republicanes que permetin encetar l’entesa necessària entre sobiranistes, independentistes i republicanistes. 

Aquí hi entra la complementació entre unilateralitat i bilateralitat que fonamenti aliances fraternes i solidaries amb els pobles i esquerres de l’Estat, amb el respecte dels diferents ritmes i potència mobilitzadora democràtica. Desentendre’s de l’Estat com si se’l podés ignorar, és un error que costa car. 

Cdr el 2-O, després del Referèndum 1-O.

La unilateralitat i la independència han d’incorporar les probables possibilitats diverses de futura relació amb l’estat espanyol i els europeus.

Som davant unes eleccions il·legítimes, viciades d’origen per una convocatòria imposada per l’Estat el 21-D, aliena i repressora de les institucions i llei catalana. L’Estat dinamita l’Autonomia i la Generalitat de Catalunya. 

Què han de fer les forces catalanes? El moviment que reaccionà contra l’anul·lació estatal de la reforma estatuària, entrarà en reflux, es frustrarà i quedarà derrotat, o farà un nou pas de gegant, obligant a una nova estratègia adient a la relació de forces entre una Catalunya que vol ser republicana i un Regne que no vol deixar d’existir i d’imposar-se? 

Iceta capta que allò que sorgirà del 21-D serà críptic i de crisi anunciada, no resoldrà l’envit decisiu de l’1-O i 3-O: un estat independent a Catalunya amb forma de república, un Estat que accepti la voluntat catalana, sigui a les urnes o al carrer. Per adobar-ho el PSC, de la ma amb el PSOE, mentre dóna suport al 155 i nega que hi hagi presos polítics, aporta una nota d’equidistància. El conflicte s’anuncia al senyalar que el PSC no donarà suport ni a un govern de les dretes (Ciutadans, PPC) ni independentista (JxCat, ERC). El bloc constitucionalista 155 es tira un tret al peu.   

És obligat un canvi d’estratègia. Per aconseguir-ho res més lluny que una equidistància o polítiques de neutralitat. Unes perspectives socials, municipalistes i republicanes, només es poden construir i obrir pas entre milions de persones si es basen en el que la mobilització ha fet i aconseguit fins ara. 

Del Butlletí electrònic d’EUiA.

* Comparativa mobilitzacions: Unionista espanyola del 8-O, blau; Llibertat presos polítics i República el 11-N, vermell. Si la blava eren 350.000 persones segons la Guàrdia Urbana , la vermella, amb un factor x3,3, serien 1.155.000 (la GU va dir 750.000).