Res de nou quan es tracta de donar la
confiança a un president de la dreta, PDC, tot i que sigui la dreta catalanista
que forma govern amb ERC, i disposa del suport de la CUP.
El discurs del president ha estat
demagògic, trampós, en el decurs de l’anàlisi i propostes econòmiques i
socials. Un veritable tràngol per les esquerres que com la CUP lluiten contra
el capitalisme i les polítiques neoliberals de depredació retalladora. Una xacra
per l’anhel de lideratge d’ERC.
L’hegemonia de les esquerres a Catalunya i
a la Generalitat difícilment pot surar amb les polítiques que beneficien els
grans poders econòmics mentre perjudiquen a la immensa majoria ciutadana, per
tant colpeixen el país.
Altrament el president ha introduït un
canvi cabdal en la política i la perspectiva democràtica que es mereix tota
l’atenció. El compromís expressat amb “o referèndum o referèndum”, vinculant,
acordat amb l’Estat, així com fer-lo de totes maneres a la propera tardor 1917,
en el cas, probable, que l’Estat no l’accepti i no el vulgui negociar ni
acordar.
Carles Puigdemont ha ordit la seva “cadena
de confiances” per transitar de “l’excepcionalitat a l’excepcionalitat fins a
la normalitat final”, amb la decisió ciutadana “de les urnes a les urnes”. Unes
metàfores per omplir la lògica incertesa que genera el procés democràtic de
canvi del post autonomisme a la pre independència, que en tot cas ha de decidir
la ciutadania via Referèndum.
Puigdemont d’una manera, Anna Gabriel amb
altres arguments punyents, han agafat el brau per les banyes. Han mostrat que
les temences apocalíptiques de ruptura social o ciutadana, o de fracàs de la
via democràtica separatista, no es poden atorgar a l’independentisme ni al
sobiranisme rupturista. Els fets de mobilització i de vots mostren que les
alternatives del federalisme realment existent, el no rupturista, no disposen
de prou consistència, si més no en l’actual conjuntura. És clar alhora que
l’unionisme visceral anti català de C’s, amb el “no ens faran fora al catalans
d’Espanya” d’Inés Arrimadas no és hegemònic. El PPC fa de bufó, sense cap gràcia (“Puigdemont
és de la CUP”).
Anna Gabriel ha reblat sobre la unilateral
amb un al·legat consistent. La lluita dins el franquisme contra la legalitat
dictatorial per una societat i Estat i legalitat republicana va ser ben
unilateral, “una altra cosa va ser el que després va passar amb la transició”.
CSQEP ha canviat el tarannà a favor de que
s’executi de cert el referèndum. Ja era hora. Lluís Rabell ha agraït a
Puigdemont l’oferta i el compromís.
Cal coherència amb denunciar i combatre la
destructora política econòmica i social de la dreta catalanista, mentre es
cohesiona i uneix l’esquerra sobiranista rupturista amb unes cadenes d’aliances
àmplies entre sobiranistes i independentistes.
El moviment “Comú” (BComú, EnComúPodem) hi
te molt a dir.
Del Butlletí electrònic d’EUiA.
No hay comentarios:
Publicar un comentario