La coalició CiU va esberlar-se just l’estiu passat. El
govern restà de CDC, tot seguint amb el suport extern d’ERC. Novetats en els
grups parlamentaris el 27 S (autonòmiques) i 20 D (estatals) a la tardor.
L’últim episodi ha esdevingut un escenari imprevist a l’entrada de l’hivern.
La retirada d’Artur Mas ha agafat de contrapeu els grans
poders econòmics i polítics, amb el rerefons de les exigències de la CUP i les
concessions per una estabilitat precària parlamentària.
El desenllaç actual és un govern de la coalició Junts pel Sí
(JxS), entre CDC, que conserva la presidència, i ERC a la vicepresidència, amb
la dependència del suport dels dos vots cupaires.
Una cohabitació a la catalana?
Ha estat un cap de setmana de vertigen. Mas queda apartat,
malgrat ho presentin en el relat com de voluntat pròpia. L’Anna Gabriel segueix
lluitadora i verb afilat amb l’estupefacció convergent.
El nou govern és un híbrid dreta-esquerra amb la coalició
JxS, altrament alguns mitjans el titllin de centre esquerra.
La idea twitera en que el nou president és “Puigde-Mas”,
expressa que Puigdemont és més del mateix, tanmateix no resisteix un mínim
anàlisi del contingut de la composició governamental, ni de la crisi de
lideratge que ha travessat de ple la perspectiva de refundació de CDC.
Carles Puigdemont seria segons aquesta imatge una titella de Mas el fracassat. És aleshores el
mateix JxS que CDC?
Fins i tot, qui és hostatge de qui? La CUP del govern de JxS
o l’estabilitat pretesa de Puigdemont-Junqueras són hostatges de la CUP i els
seus dos pions d’or?
Si fem una llambregada a les diferents posicions sobre el
nou govern, veurem que la de CCOO, prefereix centrar-se en exigir unes
prioritats entorn el treball digne i la lluita contra
Junt a les exigències socials esmentades, és hora de
desenvolupar les exigències democràtiques.
L’obertura d’un procés constituent ha de ser quelcom pràctic
que la població i Entitats, com el sindicalisme, han d’omplir se color social
popular treballador.
El desenvolupament de la sobirania concreta ha de fomentar
l’exercici de la lliure decisió, doncs li correspon a la ciutadania de
Catalunya decidir quines relacions vol o no vol amb l’estat del Regne
d’Espanya.
El procés constituent, si vol tenir força social suficient
rupturista, ha d’assumir que cal comprometre i motivar a una àmplia majoria de
la població que superi de llarg el 48 % del vot i tendeixi cap un 80 %
favorable a poder decidir en referèndum.
Val a dir que cal que l’esquerra compromesa amb fomentar un
procés constituent no supeditat ni subordinat, convé reconeixi que el motor viu
i popular de la demanda de sobirania, ruptura i estat propi diferenciat, és la
mobilització per la independència i la república catalana.
Del Butlletí electrònic d’EUiA.
No hay comentarios:
Publicar un comentario