L’Assemblea de la CUP de Sabadell va empatar a 1.515 vots
entre investidura sí o no de Mas (CDC) a la presidència. Aquest empat ha
desfermat una espiral de pressió contra la CUP que dificulta una resolució a un
dubte si més no prou legítim i lògic.
Les interpretacions són lliures, interessades i diverses. Malgrat
que la realitat és que la CUP encara no ha decidit donar els seus vots per
investir a Mas. De fet la desqualificació de la CUP tendeix a trencar-la.
Hi ha veus molt autoritzades que asseguren que a la fi la
CUP contribuirà a la investidura de Mas. L’argument és que sense la dreta
catalana no hi hauria prou força per la independència, que sense Mas es perd
prestigi internacional, que és Artur Mas qui ha liderat el procés fins ara, per
tant sense ell de president el procés s’estancaria, aniria en reflux i es pedreria.
En el debat, qui defensa a Mas no accepta que el que està en
joc és el lideratge del procés de sobirania, entre la dreta i l’esquerra. Ni
tampoc accepta considerar que la mobilització i la tendència a la ruptura democràtica
nacional ha estat cosa d’un conjunt popular.
Alhora es desdibuixen els trets de classe, treballadora i
burgesa i altres Intermitges, d’explotadors i explotats, de retalladors i retallats.
Tot això confon molt. Te a veure amb la relació indestriable
entre el fet nacional i el factor social. Cadascun ha de donar suport i impulsar
radicalment a l’altra. Quan s’aïllen es dissol la imprescindible unitat treballadora
i popular. S’entra en un atzucac.
La llibertat, la sobirania i la independència, la república
catalana, son capaces de mobilitzar una quarta part de la població catalana. En
canvi en la representació política, així com en els vots, no s’arriba entre JxS
i la CUP al 50 % dels vots (van ser 48 %), ni JxS aconsegueix majoria absoluta
de diputats/es. El president Artur Mas, CDC, però també ERC, encara no han paït
que aquests dos vots parlamentaris tenen a veure amb el factor social, més que
en la pròpia CUP.
La realitat és tossuda. El bloqueig és ara seguir volent imposar
a Mas de president. Els Fulls de Ruta resten encenalls. El moviment sobiranista
i independentista ha de girar a liderar i mobilitzar tot el sobiranisme i el
dret a decidir referèndum inclòs. Romeva per president podria desencallar l’atzucac?
Resulta que el factor social ha originat un rebuig a Mas i
de CDC per les polítiques destructives de retallades, d’acord amb les mesures
neo liberals del PP i de la UE de la Troica. L’escàndol de la corrupció és un altre
element que malmet l’opció de continuïtat presidencial.
La imposició a ultrança de mantenir el lideratge de la dreta
catalana ha conduit el procés de sobirania a un bloqueig lamentable. Sobretot
quan la inestabilitat a l’Estat, també incapacitat després del 20 D per formar
govern, obre possibilitats inexplorades.
Perquè l’ANC es sotmet a la il·lusió de que el president Mas
i el procés de sobirania són els indestriables¡, en comptes de considerar la
importància cabdal del factor social?
Com és que la mateixa CUP s’ha vist arrastrada al paradigma electoral
i parlamentarista, quan el seu lloc natural de desenvolupament és en la
mobilització i lluita social amb la bandera de la independència?
Es tracta del xoc entre diverses classes socials, inclòs
entre diferents segments de la població treballadora, pel lideratge i l’hegemonia
política que fins ara està en mans de la dreta catalana.
Una anàlisi social és el que permet clarificar la paradoxa
cupaire.
L’Assemblea de Sabadell s’ha polaritzat entre la visió que
la CUP ha desenvolupat d’esquerra revolucionària amb ferm compromís amb els
mobilitzacions socials, per aconseguir la llibertat de Catalunya amb la
independència i la república catalana i dels Països Catalans. La CUP no va
voler formar part de JxS per aquesta raó social. L’imaginari de la CUP no ha
estat el de donar suport a la dreta que representa sobretot Mas; ans al
contrari, la CUP ha estat defensant que no invertiria a Mas, així com que no es
podia reduir el procés, la independència, a una persona, menys a un president
retallador, que com és notori ha estat envoltat del cassos de corrupció.
Un argument que fa fortuna és fer a Mas president per
desencallar el procés, seria després que se’n desempallegarien. Això semblen cants
de sirena a dojo. Un frau major ha gosat titllar-ho en Xavier Monge.
L’hegemonia de la dreta catalana, conduïda per CiU i Jordi
Pujol primer, ara amb Artur Mas, ha imprès a la consciència nacional catalana que
els drets de Catalunya només es poden realitzar a condició de que la
representació de la classe dominant catalana sigui qui exerceixi i tingui les
claus del govern.
Aquest mite fa estralls entre les esquerres. Unes s’hi
adapten, a contracor i amb una pinça al nas el fan seu. Altres neguen la major:
els drets de Catalunya no inclouen la capacitat de separar-se i
independitzar-se de l’Estat, ni tant sol si aquest Estat és un Regne, i s’està
en contra de la Constitució que el sustenta.
La CUP s’està resistint i confrontant heroicament a aquest
mite i la seva materialització terrenal.
Potser fins i tot a la fi sigui obligat que aquest poble
torni a fer l’experiència de que la burgesia catalana s’ha doblegat sempre
davant la força i el poder estatal espanyol.
Es nota a faltar la consistència treballadora col·lectiva organitzada,
el sindicalisme i unes opcions polítiques, en defensa de la democràcia radical
de les aspiracions populars nacionals.
L’Aurora ha plantejat: “ La CUP ha desenvolupat una
metodologia innovadora. El moviment entorn la Candidatura d’Unitat Popular ha
dinamitzat la reflexió i debat, l’assemblearisme arreu del territori i
nacional. Ho ha fet en igualtat i transparència. Una lliçó de democràcia
popular combativa. Tot el respecte per la CUP. Inclòs quan l’Assemblea de
Sabadell empatà a 1515 vots”.
Com hi ha molta desqualificació, política i personal,
expresso que l’Anna Gabriel s’ha mostrat coherent ens els arguments, potent en
les propostes, valenta dins del terratrèmol, ferma en les conviccions, una
lideressa a tenir en compte.
Hem de contribuir al desbloqueig. Cal nous ingredients al
brou, variar el paradigma. Confiem en que aquest poble bregui per aconseguir
fer camí. El gat per llebre ja se’l va empassar el 1978, amb una Generalitat autonòmica
subsidiària del Regne i Estat. Si era necessària madurar amb una etapa
autonomista això ja ha succeït. Anar enrere és un destret.
Una llambregada a la història dels dos segles anteriors,
així com l’anàlisi des del 10 de juliol de 2010 (“Som una Nació”, “Nosaltres
decidim”), el procés de sobirania i ruptura seguirà amb nou vigor si el
lideratge vira a les esquerres amb una majoria popular suficient àmplia i unitària.
Pretendre que la llibertat de Catalunya depèn només de la CUP
és un contrasentit. La lliure decisió, la ruptura, la independència, la República
Catalana, depenen de la força mobilitzada i unitària del poble.
Aquest Cap d’Any la CUP està de nou mobilitzada en la
formulació de la seva decisió.
Jordi Martí Font defensava fidelitat radical amb l’Assemblea
extraordinària de Sabadell amb la lectura de l’empat a 1515, de mitat vots No a
la investidura i mitat Si. Cinc i cinc. Es una decisió salomònica genial.
La direcció de la CUP, seguint la seva metodologia de
radicalitat igualitària i democràtica assembleària, ha preparat dues propostes
per les assembles i pel seu Consell.
“El SN aposta per trobar una sortida consensuada a la
situació política. Tot i això, i davant la impossibilitat de trobar aquesta
sortida, el Secretariat Nacional planteja dues alternatives al CP+GAP:
* Traslladar els resultats de l’Assemblea Nacional a un
possible nou ple d’investidura a través, o bé de 5 vots favorables i 5 vots en
contra, o bé a través de l’abstenció dels 10 diputats de la CUP-CC.
* Donar 2 vots a favor i 8 abstencions, com a traducció de
l’aposta de la CUP-CC per la independència i un procés constituent i popular i
de l’oposició a la continuïtat de les polítiques de retallades i
privatitzacions".
Altres
No hay comentarios:
Publicar un comentario