Les Ciutats del canvi En comú, incloent les Marees gallegues,
són les que donen la rèplica alternativa a l’adaptació extrema i la divisió de
les esquerres. El PSC-PSOE promet fum, doncs quan va tenir l’oportunitat va fer
el contrari del que ara pregona.
Si hi ha quelcom que confronta i denuncia el bipartidisme i
la perspectiva del continuisme de les dretes, PP, envernissades amb C’s, és
sobretot el que roda entorn l’ “efecte Ada Colau”.
De l’evolució de les confluències i marees ha esdevingut En
comú podem a Catalunya, En Marea a Galiza, Compromís-Podemos al País Valencià.
Un procés diferent representa EH Bildu a Euskadi. En tant que candidatures
pròpiament estatals es disposa de Podemos i Unidad Popular-IU.
El handicap rau precisament en la manca d’acord les dues
forces estatals esmentades. El desencontre genera un greuge pel conjunt de
l’esquerra que divideix i llastra l’expectativa d’alternativa. A banda dels
miratges, ni Pablo Iglesias ni Alberto Garzón per separat estan en situació
d’optar a presidir el govern. De fet la reconstrucció de les esquerres s’ajorna
a després del 20 D. El 21 D totes aquestes esquerres autonòmiques, nacionals i
estatals, hauran de cercar les fórmules per confluir si més no en l’acció
política parlamentària.
Batre el PP, barrar el pas a C’s, és vital per aconseguir
rescat social, democràtic i nacional. I més clar o amb més temps, la base és
amb valors republicans de la ciutadania mobilitzada des del carrer, les
ciutats, els barris i les fàbriques. La gent des de les empreses i el moviment
sindical és el gran absent, qüestió que haurà obligadament de resoldre’s i
també canviar per tenir suficient força per imposar unes polítiques i uns
governs favorables a l’òptica popular ciutadana treballadora.
La clau estatal i social es combina amb la del procés de
llibertat, sobirania i independència. El futur proper democràtica es juga
completament dins del procés popular de sobirania catalana. És la possibilitat
concreta de ruptura amb la Constitució de 1978 i el Regne d’Espanya.
Els convenciments, o les creences, en la possibilitat d’un
canvi des de l’Estat vers a negociar i acceptar la lliure decisió de Catalunya,
tenen els dies comptats entorn el 20 D.
El Regne d’Espanya no és ni el Regne Unit (d’Anglaterra, de
la Gran Bretanya, la Commonwealtht
–Comunitat de Nacions-), ni Canadà, ni Txecoslovàquia.
Aleshores què hi haurà el 21 D?
No hi haurà reforma plurinacional constitucional espanyola
que inclogui el dret a l’autodeterminació (dret a decidir) de Catalunya.
El què sí pot haver-hi són dos grups parlamentaris de
l’esquerra catalana amb En comú podem i ERC, més un altre grup català de la
dreta de CDC en refundació, anomenat Democràcia i llibertat. Si no vols caldo
tres tasses.
S’esbossen dues línies d’enteses o aliances a les Corts
espanyoles. Una social i democràtica de les diferents esquerres enfront del PP
i C’s. Una altra de les esquerres autonòmiques i nacionals entorn a la defensa
i la pràctica d’exercir el dret a decidir.
Fem rescat. Fem ruptura constituent. Decidim.
Del Butlletí electrònic d’EUiA.
No hay comentarios:
Publicar un comentario