Les raons de Raül Romeva i Rueda per deixar ICV són polítiques. Unes posicions polítiques que afecten al moll de l'os de la crisis de l'estat del Regne d'Espanya, amb la fallida de les Autonomies. Catalunya ha emprés una via de sobirania i independència que Espanya ja no pot ignorar ni menystenir.
Catalunya ja no cap dins la Constitució de 1978. La subordinació
de Catalunya a Espanya ha deixat de ser una perspectiva possible democràtica
junt amb el bloqueig de la reforma de l'Estatut d'Autonomia.
La imponent mobilització nacional ciutadana popular per la
sobirania i la independència fa camí amb un nord que porta a una legalitat
catalana sobirana, lliure social i republicana.
Si el clam i l'anhel popular mobilitzar d'una quart de la
població necessita encara ampliar la majoria ciutadana, te més a veure amb la
necessitat d'un canvi d'hegemonia política i institucional a Catalunya que
passi de la dreta de CiU a les esquerres, que del pretès poder de l'estat i el
govern de l'estat per trencar i confrontar a la ciutadania de Catalunya. La
ruptura social la provoca la política i els Pressupostos retalladors de CiU,
d'obediència amb la Troica.
L'ex eurodiputat d'ICV, electe a través de la coalició amb EUiA
i IU, ha decidit que "el més coherent i honest, és que doni per acabada la
meva etapa de militància a ICV".
Raül Romeva ha escollit anunciar la seva final d'etapa amb
ICV, un dia i mig després de la Conferència d'ICV a Sabadell.
Les decisions i la imatge dels acords polítics de la
Conferència han sofert un cop profund amb la ruptura de Romeva.
L'estratègia ecosocialista de ser inclusius i punt de
trobada de les posicions federalistes unionistes i les independentistes
representades per una sobirania dins Espanya, no sura des del punt de vista de
Romeva.
Si més no al seu bloc, Raül exposa:
"Però també parlo d’altres somnis, i concretament d’un
que es troba en fase expansiva: el de que Catalunya esdevingui un Estat. Els
fets viscuts els darrers anys a Catalunya, i en relació a Catalunya, han actuat
d’esperó a una mobilització col·lectiva sense precedents. Han generat unes
expectatives, però sobretot unes il·lusions, com feia temps que cap altre tema
despertava. Jo me’n sento part viva i activa, i com a tal he procurat actuar
des dels diferents àmbits on m’ha tocat fer-ho.
I aquest és, precisament, el problema amb l’acord que aquest
cap de setmana s’ha adoptat a Sabadell. Senzillament no crec que sigui
possible, i de fet a aquestes alçades ni tan sols desitjable, una Catalunya
sobirana dins d’una Espanya plurinacional. S’ha intentat. Ho hem intentat.
Molt. Potser massa i tot. I no ens n’hem sortit. Crec molt més, en canvi, en la
voluntat col·lectiva de construir, per la via democràtica, un nou marc de
relacions entre Catalunya i Espanya que ens permeti transitar cap a una nova
etapa, una nova era, un nou estadi en què puguem abordar els problemes comuns i
les necessitats compartides en condició d’iguals, i no de manera subordinada.
Se’n diu sobirania. Sobirania compartida, si voleu, però sobirania al cap i a
la fi. La mateixa que a Grècia reclama el nou govern davant dels mercats i les
institucions europees. La mateixa que reclama molta gent davant d’unes
estructures que considera a-democràtiques i que en canvi condicionen de manera
impune presents i futurs diversos.
La Convenció d’ICV ha posat rumb cap a una Catalunya dins
d’Espanya. El meu compàs nàutic fa temps que en marca un altre."
Comparteixo la preocupació política. M'afecta la decisió de
deixar ICV, pel fet que implica no veure possibilitats en que la coalició entre
ICV i EUiA sigui part i ferment actiu del procés sobirà de ruptura constituent
catalana. EUiA ha establert com estratègia la República Catalana fent camí
constituent sobirà. Aquesta concepció es completament inclusiva de totes les
pertinences nacionals a Catalunya i del factor social, doncs posa tot l'èmfasi
en que qui ho ha de decidir és precisament la ciutadania i el poble que viu i
treballa a Catalunya.
No hay comentarios:
Publicar un comentario