El Moviment veïnal impulsa la confluència

Aquest dimecres el moviment veïnal –FAVB i CONFAVC– ha proposat una trobada al conjunt dels sindicats, moviments socials, plataformes i entitat. L'Objectiu? unir la mobilització del moviment obrer i l’esquerra social. Crònica de Lluís Rabell.

Crònica d’una esperança. Lluís Rabell

Normalment, les cròniques relaten fets recentment succeïts. Aquestes ratlles parlen, però, d’una cita imminent, de les expectatives que suscita, dels esculls que haurà de superar per a dur el seu propòsit a bon port.

Aquest dimecres, 23 d’octubre, el moviment veïnal – FAVB i CONFAVC – ha proposat una trobada al conjunt dels sindicats, moviments socials, plataformes i entitats democràtiques: des de CCOO i UGT fins a la IAC i els corrents llibertaris, des dels “Iaioflautes” fins al “Procés Constituent”, des de la Plataforma pel Dret a la Salut fins a “Juntes Podem”...  L’objectiu? Mirar d’establir una agenda i uns formats de mobilització que permetin aplegar les nostres forces davant dels desafiaments que ens planteja aquesta tardor. D’entrada, pel que fa a les polítiques del govern del PP. Rajoy i els seus corifeus poden proclamar “la fi de la crisi”; però el cert és que la destrucció de llocs de treball no s’atura, la caiguda dels salaris prossegueix i l’empobriment de la població assoleix quotes mai vistes des de fa dècades. En aquest marc, cada decisió rellevant d’un executiu que ha fet de l’austeritat un dogma, del liberalisme una bandera i de l’autoritarisme un mètode de govern, reclama una resposta social. Caldrà ser al carrer contra la Llei Wert, regressiva i centralista. Però caldrà dreçar-se també contra uns Pressupostos Generals que certifiquen l’erosió de l’Estat del benestar i unes desigualtats creixents. Com serà necessari plantar cara a la contrareforma del règim de les pensions: la pèrdua de poder adquisitiu de jubilats i pensionistes, determinada per la fi de la indexació amb l’IPC, dobla la injustícia vers aquest col·lectiu d’una agressió contra les classes populars en un moment en què, per a moltes famílies, les pensions dels avis han esdevingut l’única font d’ingressos estable.

Haurem de saber travar una mobilització entre diferents sensibilitats del moviment obrer i l’esquerra social que, si bé comparteixen el rebuig dels plans governamentals, difereixen pel que fa a propostes alternatives i estratègies. Si aquestes fites ocuparan els nostres esforços durant les primeres setmanes de novembre, la seva recta final ens ha de permetre abordar des del carrer el debat – no menys important – dels Pressupostos de la Generalitat, que el Parlament haurà d’aprovar en el decurs de la primera quinzena de desembre. Uns Pressupostos, els de 2014, que – segons les primeres informacions que ens pervenen – confirmaran, agreujant-les, les retallades en la despesa social. Mai com ara, enmig de l’ascens incontenible de les aspiracions nacionals, la Generalitat no havia aparegut com una autonomia tan fortament devaluada i intervinguda, depenent d’uns fons de liquiditat administrats amb parsimònia des de Madrid – amb l’obligació “constitucional” de prioritzar el servei del deute financer. Ni el tarannà neoliberal de CiU i els seus vincles amb els lobbys privats i les elits del país no havien determinat unes opcions tan assoladores per a la ciutadania.

Necessitem uns Pressupostos d’emergència social i de desobediència cívica. Vet aquí el repte: construir una mobilització àmplia, unitària, plural, potent i de proposta. Per aconseguir-ho, haurem de fer un gran esforç de generositat i d’entesa, vèncer sectarismes i malfiances. La fita s’ho val: omplint els carrers, la força de la Catalunya popular ha de dir a aquest Parlament segrestat – i als dirigents que viuen instal·lats en seva particular “síndrome d’Estocolm” – que ha arribat l’hora d’exercir el dret a decidir... i que volem decidir-ho tot.