12/1/18

Algorisme per una nova estratègia sobiranista constituent


El delegat del govern estatal, Enric Millo, ha fet saber que una derogació de l’article 155, en el cas de que es formi el govern català, no significa automàticament la retirada de la intervenció econòmica a la Generalitat.



La política d’intervenció econòmica s’ha iniciat a Catalunya, però no s’ha quedat en les mesures de bloquejar, derrotar i supeditar la democràcia catalana, va molt més enllà. 

Ciutadans demana intervenir i aplicar el 155 a Castilla-La Mancha, mentre aprofita per exigir finalitzar amb el Concert basc. Montoro ha intervingut l’Ajuntament de Madrid. L’ajust, via reducció del marge de fiscalitat que obliga retallades substancioses a totes les Autonomies, arriba fins les retallades a tots els ministeris; també els senyors de l’administració governamental han de passar les seves inversions i despeses per la ploma de l’interventor.

L’algorisme per resoldre positivament la sobirania de Catalunya es combina, de manera contradictòria però natural, amb l’algorisme per superar un Estat, un Règim i Regne de 1978, que són un llast per tots els pobles i per les classes treballadores i populars.

Els elements a incloure en aquests algorismes són molt variats: a) la retirada de la intervenció econòmica; b) derogació del 155, val a dir la llibertat presos polítics, retorn exiliats/des, no condicionar el Parlament, President i Govern català, finalitzar la intromissió en les institucions i electes per complir amb la voluntat popular, expressada l’1 d’octubre i 3-O, inclòs la proclamació republicana del 27-O no executada, o el resultat electoral del 21-D; c) el factor social, que implica la política econòmica, els drets i serveis bàsics i universals, amb un esment especial a ‘Treball, Pa i Sostre’, Educació i Coneixement, Salut, Caixa de la Seguretat Social i Pensionistes; d) eradicar el frau i la corrupció, tant catalana com espanyola; e) desenvolupar amb el ritme adient l’inici constituent de sobirania republicana, en clau rupturista del règim 1978; f) la mobilització i decisió de l’1 d’octubre i 3-O; la complementarietat i solidaritat amb els pobles, així com l’evolució de la crisis a l’Estat.

La corrupció econòmica que gangrena el PP i les institucions estatals, o la de les elits del 3% catalanes, ha esdevingut en una corrupció política de la legalitat, la judicatura i la democràcia amordassada. El PP n’ha estat l’artífex, amb les intervencions i l’article 155, però no hagués reeixit a destituir el govern de la Generalitat i empresonar-lo sense  l’exigència estrident de Ciutadans, al que s’hi afegeix el suport del PSOE-PSC. 

M. Rajoy, S. Santamaria, A. Ribera, P. Sánchez, I. Arrimadas i M. Iceta, amb l’alenada d’JM. Aznar, són els noms del 155. 

En el segle passat es va emprar el concepte de ‘dictablanda*, enguany podrem titllar de ‘dicta155’ la ignomínia ètica y la corrupció política del bloc 155 que està involucionant el règim de 1978. En nom de la legalitat constitucional perverteixen i destrueixen les llibertats democràtiques i el futur treballador de la ciutadania i pobles.

L’algorisme d’una nova estratègia sobiranista ha de permetre resoldre el desenvolupament democràtic, les sobiranies, el dret a decidir-ho tot, en el que s’inclou el d’autodeterminació, la regeneració democràtica, teixir els processos constituents als ritmes de la mobilització i consciència de cada poble, concretar la ruptura política per constituir les repúbliques i les relacions lliures que estableixin. 

Del Butlletí electrònic d’EUiA.

* Dictablanda, 1930, últim període de la Restauració i del regnat d'Alfons XIII, caracteritzat pel govern del general Dámaso Berenguer, nomenat pel rei perquè restablís la "normalitat constitucional" després de la Dictadura de Primo de Rivera; li seguí un breu govern de l'almirall Juan Bautista Aznar-Cabañas, febrer i abril de 1931, que donaria pas a la proclamació de la Segona República Espanyola.

11/1/18

Parlament condicionat pel 155


Brussel·les.
La constitució del nou Parlament amb els diputats i diputades electes 21-D s’ha fixat pel proper 17 de gener, per part del president estatal Rajoy del PP. Serà en un escenari en el que malgrat la repressió i l’estat d’excepció, el bloc del 155 (PP, Ciutadans, PSOE-PSC) ha fracassat en impedir que hi hagi una majoria independentista; de fet la majoria més àmplia democràtica sobiranista i republicana, exigeix la derogació del 155 i la intervenció de la Generalitat.
 
L’Estat, el PP i Ciutadans, ajudats pel PSOE-PSC, estant condicionant el resultat electoral al negar als diputats i diputades electes exercir la seva representació lliurament. El bloc del 155 vol impedir que el Parlament es constitueixi amb les persones escollides. L’objectiu declarat és bloquejar que Puigdemont sigui investit president i pugui formar un govern.

La intervenció de la Generalitat segueix, el 155 es manté. El govern legítim destituït te el president exiliat i el vicepresident empresonat, com Jordi Sànchez de l’ANC i Jordi Cuixart d’ Òmnium. Vivim en un estat d’excepció.

El bloc del 155 accentua l’atac als drets democràtics decidint el que pot fer i no fer el Parlament. La minoria antidemocràtica s’imposa per la força repressiva estatal a la majoria democràtica sobiranista.

Bruges.
Resulta que, en virtut de l’article 155, és el president estatal qui te la potestat de presentar el candidat o candidata a ser investit president. Aquest greuge és una nova imposició d’excepció que anul·la el procediment de l’Estatut, que atorga la potestat esmentada al o la presidenta del Parlament.  

Ciutadans es presenta com una regeneració democràtica contra la corrupció.  Inés Arrimadas insisteix que és la millor opció presidencial i de govern pel conjunt de la població. El que prou es cuida d’amagar Arrimadas, amb els bons oficis de Miquel Iceta del PSC, és que la seva alternativa existeix des d’un atac frontal estatal, amb el 155, que distorsiona i perverteix el resultat electoral. El tarannà dictatorial aflora vestit de constitucionalisme 1978.

La corrupció de les elits catalanes del 3% s’està renovant pel bloc del 155 amb una corrupció política de les llibertats democràtiques bàsiques, i de les eleccions 21-D.  

Amb aquests condicionants antidemocràtics la previsió és de glaç i tempestes.  Difícilment hi haurà pau política, ni s’albira estabilitat en una legislatura viciada des de l’origen de la convocatòria electoral.

La democràcia catalana és l’hereva de l’1 d’octubre i 3-O. No hi ha
símptomes de retrocés o desmobilització, el que està és amatent vers els resultats de les combinacions parlamentaries i governamentals.

El moviment sobiranista vol disposar de Parlament, President i Govern, per establir una nova estratègia i aliances que permetin ampliar forces i reprendre l’inici constituent, lliure, democràtic i republicà.  11 de gener de 2018

De la Carta de L’Aurora.

8/1/18

Mags polítics sense conill a la xistera

Els Reis Mags d’Orient resulta que no eren reis ni mags. El Rei constitucional espanyol de la democràcia 1978 correspon a ‘li diuen democràcia però no ho és’. El govern estatal del PP, que vetlla per tots els espanyols i la indivisibilitat territorial, aplica l’article 155 per destituir el govern legítim i bloqueja l’autonomia catalana. 


El discurs de cap d’Any de Rajoy afirma que s’ha consolidat la democràcia espanyola. Ves per on al cap de 40 anys de monarquia, quan l’embat republicà català fa trontollar l’Estat, el Regne i el règim de 1978. El PP i el PSOE-PSC cerquen fer de mags polítics. Ciutadans assenyala que els partits esmentats van despullats, esperonats pels grans poderosos disposats a canviar de lacais i capatassos, per seguir sostenint el poder econòmic i institucional estatal.

Les solucions miraculoses es prometen però en cap cas es concreten. El conill de la xistera dels mags apareix entre el miratge i la il·lusió que la destresa genera, en el ben entès que l’animaló o les cartes o mocadors existeixen.

Prestidigitació ha ofert Puigdemont en el seu discurs de Brussel·les. El president legítim destituït ha revalidat el seu lideratge i opta a ser reescollit pel nou Parlament sorgit de les eleccions del 155 (21-D). 

L’anormalitat democràtica generada amb el 155 estatal, del PP-Ciutadans-PSOE/PSC, eufemisme per emmascarar l’estat d’excepció existent a Catalunya, es perllonga amb la negativa a permetre el retorn de Puigdemont i altres conselleres exiliades, afegit a la persistència de l’empresonament -provisional- de Sànchez, Cuixart, Junqueras i Forn.

El desgavell de la involució democràtica de tarannà clar dictatorial, se li ha d’incloure el saqueig a les Pensions, l’ofec via fiscalitat a les autonomies i ajuntaments, el deteriorament dels serveis i drets bàsics i universals, salut, educació, coneixement i habitatge, la degradació mediambiental, l’increment constant de la precarització del treball i de la pobresa, la impunitat de la misogínia i la violència masclista contra les dones.

El president legítim ha estat cec i sord davant la dissort social popular. Puigdemont no ha fet lloc per denunciar la pròrroga dels Pressupostos de la Generalitat decretada pel president estatal Rajoy. Una pròrroga, a nom del 155, que limita i emmordassa l’actuació econòmica de qualsevulla govern català.

El discurs de Puigdemont s’ha centrat en els aspectes democràtics polítics de la persistència del 155 estatal. El president legítim i actual candidat a president, ha instat a Rajoy a ‘reconèixer el resultat de les eleccions del 21 de desembre i començar a negociar políticament amb el Govern legítim de Catalunya’, ha demanat que ‘comenci finalment l’era del diàleg i la negociació que venim reclamant des de fa anys’, mentre ha exigit ‘al Govern espanyol i als que li donen suport que rectifiquin’. Puigdemont ha finalitzat amb el desig de ‘què gaudim dels valors fundacionals de la república: llibertat, igualtat i fraternitat’.

De Catalunya a Brussel·les emergeix una dissonància amb el sentiment vigorós i entestat en prosseguir l’esclat del moviment popular que va fer possible el referèndum de l’1 d’octubre i el 3-O, malgrat la voluntat repressora i bloquejadora de Rajoy, del govern estatal i del Regne.

Rajoy ha corregut a desmentir cap negociació ni pacte d’Estat amb Puigdemont. El Rei ho fa seu amb entusiasme. Ciutadans exigeix ma dura i estendre el 155 per arreu. Montoro dóna una altra volta de cargol a la fiscalitat i finançament a ajuntaments i autonomies. No hi ha conill a la xistera.

El moviment immens, inaudit i pacífic, de l’1 d’octubre va digerint que per gaudir dels valors republicans cal una nova estratègia constituent republicana que inclogui les necessitats socials i drets universals, municipalistes, mediambientals i feministes. 

Del Butlletí electrònic d’EUiA.

4/1/18

Campanades socials i republicanes


Duren poc les felicitacions per l'arribada de l'any nou. Despertar amb la bateria d'augments de la majoria dels serveis bàsics és una bufetada per a unes condicions de vida ja de per si dures.
 
Repassem algunes dades. Les pensions pujaran un 0,25%, per sota de la inflació, que superarà l'1%. Per intentar recuperar-se del fracàs del PP a les eleccions catalanes, Rajoy va signar amb les patronals i CCOO i UGT un augment del salari mínim. Aquest acord concreta un augment del 4% de l'SMI en 2018, del 5% el 2019 i del 10% el 2020, condicionat al fet que l'economia creixi un 2.5% del PIB cada any ja que l' afiliació a la Seguretat Social s'incrementi com a mínim en 450.000 persones cada any. Si es complissin els requisits això representaria un augment de 29 euros per 14 pagues, si no es compleixen pot quedar en res.

L'encariment dels serveis bàsics ja s'ha menjat, per anticipat, com augments i fins i tot els que s'hagin pogut signar en convenis col·lectius (l'augment mitjà salarial en els convenis de 2017 ha estat d'un 1,33%). Perquè el gas puja com a mitjana un 6,2%; la llum un 10%, l'aigua al voltant d'un euro al mes; pugen els peatges i el transport públic i fins als segells seran més cars.

Si fem una comparativa les dades són esgarrifoses.


AIGUA
GAS
LLUM
SALARIS
2007 (Mitja mensual
13 €
37 €
46 €
1.035 €
2017 (Mitja mensual)
23 €
55 €
88 €
1.178 €

En deu anys, l'aigua ha pujat un 76%; el gas, un 48%; la llum, un 87%, mentre els salaris només un 13%. El 2007, per pagar aquests serveis bàsics es necessitava un 9% del salari mitjà, ara es necessita un 14%. A més, cal comptar l'augment de la cistella de la compra, l'encariment de l'habitatge, etc.

Cal afegir-hi la precarietat creixent i l’atur estructural, degradació del treball i de les condicions de vida que colpeix a les dones i el jovent. La pobresa és una xacra social creixent que ofega les esperances de futur.

El president del govern estatal, Rajoy del PP, del bracet de Ciutadans, fent us de les prerrogatives de l’article 155, , ha decretat la pròrroga dels Pressupostos de Catalunya. Aquesta decisió condiciona la política del futur govern que sorgeixi de les eleccions del 21-D. Sobretot perjudica a les famílies i economies més modestes, mentre l’Estat sotmet a les Autonomies i Ajuntaments, a unes imposicions fiscals que impedeixen disposar d’una mínima flexibilitat pels serveis universals i socials. 

En aquesta situació resulta xocant que el deterioro i encariment dels serveis bàsics, ni la pròrroga pressupostaria, hagi merescut un esment d’arranjar-ho en el discurs de fi d’Any del president legítim destituït, Carles Puigdemont, tot i que aspira a ser revalidat nou president.

El moviment republicà defineix ben nítid l’objectiu de retirada de la intervenció estatal, la llibertat dels presos polítics, el retorn de les persones exiliades, la voluntat de persistir en la sobirania, la llibertat i la independència. A les properes setmanes es concentra en la formació del Parlament, elecció del President i del Govern.

Incloure el factor social i com afrontar els condicionats estatals és vital per una nova estratègia que begui de les fonts del magnífic moviment de l’1 d’octubre i 3-O. 4 de gener de 2018.

De la Carta de L’Aurora.

28/12/17

Una majoria republicana frena el 155

Les eleccions del 21-D han atorgat el guany a la majoria independentista republicana, JxCat, ERC i CUP. L’Estat amb el bloc 155 -Ciutadans, PP, PSOE-PSC- han fracassat davant la força popular de l’1 d’octubre. Ciutadans aconsegueix la primera minoria però no pot formar govern. Catalunya en Comú-Podem queda sense la clau de la Generalitat. Tant l’1-O com el 21-D les urnes clamen per fer camí sobirà i republicà.
Durant els últims anys la democràcia catalana ha incrementat, en totes les eleccions, consulta i referèndum, el vot per la sobirania, la independència i la república.
2.063.361 vots i 70 escons han aconseguit l’independentisme (47,49 %). 1.889.176 vots i 57 escons són pel bloc estatal 155 (43,49 %). 323.695 vots i 8 escons per Catalunya en Comú-Podem, que ha fet bandera de no atorgar el govern ni a Arrimades/C’s ni a Puigdemont /JxSí, però combat contra el 155, mentre defensa una perspectiva social, sobirana i republicanista.
La triple contradicció Estat i Catalunya, Dretes i Esquerres, Involució democràtica estatal monàrquica i Sobirania independentista republicana catalana, entra en una nova fase.
La lluita entre les classes, social, democràtica, ideològica, mediambiental, feminista, contra la corrupció, es desenvolupa en l’escenari de la confrontació de l’Estat/155 amb el règim de 1978 i la democràcia catalana per una Generalitat republicana.
Les eleccions no han resolt la crisi política estatal. La formació del Parlament, del nou President i Govern és un trencaclosques endimoniat. El nus Gordià te a veure amb 4 presos polítics, els dos líders del moviment -ANC i Òmnium-, el vicepresident legítim, Junqueras, 3 d’ells diputats actuals. 4 exiliats/des inclòs el president legítim, Puigdemont, nou diputat presidenciable de JxSí.
L’Estat, la Fiscalia i el bloc 155, s’enroquen per anul·lar les institucions catalanes i derrotar la rebel·lió republicana. L’anunci de l’extensió de les imputacions a 28 persones és mostrar que no hi ha voluntat política de cap flexibilitat i treva. El discurs del Rei alerta que la subsistència del Regne adopta el to 155 contra les llibertats, la democràcia i la capitulació de Catalunya.
Es carrers seran sempre nostres’ hauran de moure’s per facilitar la resolució del trencaclosques institucional.
Les properes setmanes determinaran si la magnífica mobilització del Referèndum 1 d’octubre i del 3-O és un punt àlgid que il·lumina un nou horitzó constituent, o esdevé un punt inflexió des d’on s’iniciï la davallada del moviment sobiranista.
Els símptomes del moviment popular són de victòria i disposició de lluita, perseverant i pacient, ‘Anem a poc a poc perquè anem lluny’, en comptes de desencís i predisposició a abandonar la lluita per una capitulació.
Unes primeres lliçons s’obren pas dins l’imaginari popular: a) ha estat la disposició irreductible i la força immensa del poble mobilitzat unit qui va permetre i imposà pacíficament el referèndum 1 d’octubre, malgrat la repressió estatal; b) l’Estat està disposat a tot per impedir la llibertat de Catalunya, bloqueja la voluntat sobirana de decidir per mitjà de la judicialització, la repressió, intervenció i violència; c) cal una nova estratègia per avançar, que inclogui el factor social, la fraternitat amb els pobles de l’Estat, processos constituents que impulsin la lluita democràtica des de cada poble, que anul·lin la força repressiva i la involució democràtica estatal.
Fetes les eleccions cal que l’Estat retiri la intervenció i l’aplicació de l’article 155, alliberi els presos polítics, no condicioni el retorn de les persones exiliades amb l’ordre de presó, suspengui les amenaces i imputacions judicials. Les forces i coalicions catalanes han de constituir el Parlament, President i Govern, en funció de l’1 d’octubre i de la majoria sobirana republicana.
És fonamental per les forces treballadores i de les classes populars situar-se en la perspectiva popular republicana. 28 de desembre de 2017.
De la Carta de L'Aurora.

22/12/17

Ressaca electoral de llarga durada amb majoria republicana


Les emocions s’esplaien per les xarxes en una ressaca electoral que es presenta de llarga durada.
 
Les urnes han tornat a dir el seu veredicte. En certa manera, malgrat les imposicions i impediments estatals, s’han revalidat els vots emesos amb tant d’esforç l’1 d’octubre. 

En aquest sentit la fi del 21-D convocat per l’Estat, el govern del PP, esperonat per Ciutadans i amb el suport del PSOE-PSC, s’ha estrellat davant el mur de la democràcia republicana catalana.

El PP i Rajoy han fracassat. La majoria independentista s’ha sostingut. Ciutadans ha estat l’efecte inèdit d’una dreta neoliberal i unionista espanyola que ha fet a Inés Arrimadas la lideressa de la primera minoria parlamentària.

Junts per Catalunya, ERC i la CUP disposen de la clau del Parlament, per formar govern i per les polítiques a implementar. Tanmateix és una clau marcada i malmesa per la intervenció i el 155 estatal.

Les expectatives de les esquerres de liderar han quedat escuades en el pla electoral i parlamentari.

La coalició Catalunya en Comú Podem ha quedat frenada com alternativa, o com a clau del nou escenari. Però és necessària i està en situació d’aprendre del desgavell per formar part de les perspectives republicanes.

Intervenir la Generalitat, empresonar els líders del moviment independentista i republicà, suspendre el govern, engarjolar a vicepresident i consellers, forçar l’exili del president i altre part del govern legítim, limitar la llibertat d’expressió, en fi, l’estat d’excepció a Catalunya, ha mostrat sobretot l’agonia del règim de 1978, d’un Estat que es gangrena de corrupció i malbaratament econòmic.

Un altra efecte de la repressió i del bloc del 155, sobre les estratègies i propostes d’acció del conjunt d’entitats, partits i llistes electorals, es que les dretes tot i estar contraposades en el terreny democràtic nacional, segueixen en els lideratges. 

Ciutadans lidera el bloc del 155 català. Puigdemont, amb el PDECat semi camuflat, revalida el lideratge dels partits independentistes. 

El trencaclosques estatal de les autonomies condemnades pel 155 o pel 135, junt amb el clam de rebel·lia republicana democràtica nacional catalana, està més enredat si cap.

Dinar en el dia de reflexió.
Les eleccions no han resolt el conflicte. El post 21-D és endimoniat. El moviment sobiranista obre nova etapa i escenaris, en cap cas està esgotat ni desmoralitzat. Tothom haurà de madurar i establir noves estratègies. Incloure en les perspectives l’evolució profunda del moviment ciutadà evolucionat a republicà, la necessitat del factor social amb drets i mesures adients, així com el ritme i situació dels poders polítics i del propi Estat, règim i Regne.

Les prioritats que es dibuixen necessiten compromís i acció decidida. En primer lloc, formar el Parlament i el Govern, això implica el retorns dels exiliats i exiliades i l’alliberament dels quatre presos polítics provisionals, la retirada de la intervenció. En segon lloc, superar l’efecte cap de setmana post 27-O, per no quedar bloquejats sense mesures socials i polítiques. En tercer lloc, cercar des del diàleg o altres fórmules, situar l’inici de la transició constituent des de l’autonomia amordassada a una república democràtica i social.

És l’hora de contribuir a una entesa o front democràtic republicà que aplegui la indignació de les places, l’anhel mobilitzat de la sobirania i la llibertat, l’experiència vital de l’1 d’octubre i el 3-D.

Del Butlletí electrònic d’EUiA.