21/1/17

El Tabú dels ingressos pressupostaris

El ministre d’Hisenda del Regne, Cristobal Montoro, ha advertit que serà un any molt dur. Els ajustos que imposa Brussel·les, centrats a l’Estat en les retallades son un mal auguri per les economies treballadores.
La proposta de Pressupostos 2017 de la Generalitat es presenten en el marc que marquen l’Estat i la UE. El PDECat per intermediació d’ERC, des del govern JxSí, nega la possibilitat d’aconseguir diners d’allà on n’hi ha més.
JxSí considera tabú incrementar els ingressos via fiscalitat. A Catalunya som per sota els nivells UE d’impostos i no volen ni posar-se a la mitjana europea. Aleshores diuen que no hi ha diners per la necessària Renta de ciutadania garantida, ni per l’Ensenyament, ni prou per la Salud o les infraestructures.
Les propostes de CSQEP i la CUP per uns Pressupostos minimíssims en l’acció social són ben raonables i del tot necessàries.  
El xantatge a la CUP perquè aprovi aquests Pressupostos a canvi del Referèndum és impropi de qui pretén liderar una secessió amb la Constitució de 1978 i el Regne d’Espanya.
Un projecte de Generalitat republicana només serà sòlid si disposa del suport convençut i ferm de la majoria molt àmplia ciutadana. Els Pressupostos de JxSí no donen aquesta perspectiva.
L’Informe Oxfam sobre la concentració de la riquesa en unes poquíssimes mans és aclaparador.
Som en una crisi insostenible. La qüestió és fins quan.
La submissió del PSOE al PP forma part de la dependència del govern estatal respecte a la UE, a Brussel·les i a un Banc Europeu dominat per la ma fèrria del gran capital i Estat alemany.
El Brexit del Regne Unit és una resposta en fals al fracàs de les grans finances, industria i comerç europeu en estructurar una Europa unida, democràtica i amb contingut social.
El problema central rau en l’evolució de la producció arreu d’Europa i del món, la capacitat del treball, i com desempallegar-se de l’extorsió explotadora així com del parasitisme especulatiu financer.
El poder polític i l’estructuració profunda dels Estat és carn i ungla dels amos de les finances, el comerç i la indústria. No es deixa reformar. En canvi te capacitat de dividir, esmicolar i absorbir la socialdemocràcia que ha fet de la reforma de l’Estat i del capitalisme el seu objectiu. Un gran fracàs.
Per redistribuir la riquesa dels rics i els més grans rics  manca quelcom més que bones intencions, programes pal·liatius i eleccions. Cal posar el poder real, en primer lloc el polític, en segon l’estatal i en tercer l’econòmic, en bones mans.
Qui millor que les capes treballadores, i les que no aconsegueixen treball, per capgirar aquest desgavell, econòmic, polític, social i moral?
És la població explotada i colpida qui ho pot fer. La rebel·lia ciutadana és vital per fer front a la crisi i els poders dominants, polítics i econòmics.
El municipalisme del canvi apunta a donar forma política a la indignació cívica i social. Un país en comú s’està gestant com un moviment que situa les opcions rupturistes com eix d’existència. La concepció d’empoderament popular és el de conquerir una veritable sobirania en tots els aspectes.
La rebel·lia popular és imprescindible per un moviment profund que superi els aspectes polítics electorals per arrelar-se dins les classes treballadores del poble.
Del Butlletí electrònic d’EUiA.

20/1/17

Un país comú de la indignació a la rebel·lia


Foto d'Elisenda Pons.
La indignació social i democràtica ha sofert una forta clatellada al Regne. El govern de l’Estat és feble sense majoria absoluta, però el PP s’ha sostingut amb el suport del PSOE. Brussel·les imposa ajust, Rajoy-Montoro fan mans i panys per executar-ho .
La baula feble de la cadena de submissions esdevé a Catalunya. Precisament en allò de genuí que te el moviment per la sobirania i la independència d’ençà que es va fondre la via de reforma de l’Estatut. 2010 i 2012 són un canvi de tendència del sentiment profund de la població catalana.
El catalanisme popular actual no és propietat de cap partit, ni de cap govern. La força ciutadana va objectivament a l’empoderament i a la ruptura amb la Constitució de 1978 i el Regne d’Espanya. Aquest xoc polític, de resoldre’s democràticament en llibertat, serà un progrés enorme tant per la nació catalana com per l’espanyola.
La indignació quinzemaigista, la resistència sindicalista i el canvi municipalista s’apresten a ajuntar experiències i il·lusió en un projecte de moviment polític que superi el llast neoliberal del catalanisme dretà.
L’èxit del moviment Un país en comú es juga en reflectir i impulsar alhora el salt de la indignació a la rebel·lia popular.
Trepitgem ferm per proposar processos constituents, repúbliques, república catalana; per fer un referèndum efectiu. Que el faci el govern de JxSí, o sinó el farà el catalanisme popular amb un govern del comú; un govern amb entesa amb totes les forces sobiranistes i independentistes de les esquerres, així com totes les democràtiques.
Per la premsa corre un dels trets que es proposen com a constitutius del nou moviment Un País en comú. Tot i ser un element parcial, és cert què és cabdal.
Adjunto el que s’ha publicat.
"En el document, al qual ha tingut accés El Periódico, es proposa «la creació d’una república catalana» que, una vegada proclamada i exercint la seva «plena sobirania», decideixi si vol o no associar-se amb Espanya. L’ambiciós text, que fonts d’En Comú Podem recalquen que només és una primera proposta, certifica que la relació entre Catalunya i Espanya ha arribat a un punt de no retorn: «Catalunya és una nació sobirana (...) que està dins d’un marc autonòmic d’un règim en fallida i que l’impossibilita d’exercir la seva sobirania». En aquest context, els comuns consideren que ara ja no es tracta de revisar el pacte constitucional, sinó d’iniciar un camí nou: el de la república catalana. «Una república que, a través d’un procés constituent, podrà compartir sobiranies, en tot allò que consideri i decideixi la ciutadania catalana, amb un Estat que hauria de ser plurinacional».
Les claus. "Apostem per la creació a Catalunya d'una república social, democràtica i ambientalment justa, com a màxima expressió i realització de la seva sobirania nacional. Una república que (...) podrà compartir sobiranies (...) amb un Estat que hauria de ser plurinacional. Per fer factible aquesta nova realitat, s'han d'activar processos constituents que es reforcin mútuament tant a Catalunya com a Espanya i que tinguin al seu centre el dret a l'exercici de l'autodeterminació dels pobles".
"Volem una Catalunya sobirana en termes nacionals, però també en econòmics, ambientals i socials. Volem construir la nova realitat catalana des de múltiples sobiranies, de forma articulada i fraterna amb la resta de pobles germans de l'Estat. Ser sobirans vol dir, també, no estar sotmesos a la voluntat dels grans poders econòmics i financers, ni als dictats d'institucions que estan fora de tot control democràtic, com l'FMI, la Comissió Europea o el BCE".
"Catalunya és una nació sobirana i, com a tal, ha de tenir ple dret a construir el seu futur. Des del punt de vista institucional, Catalunya està avui immersa en el marc autonòmic d'un règim que fa fallida i que impossibilita l'exercici de la seva sobirania, tant per la negació del caràcter plurinacional de l'Estat espanyol com per la limitada capacitat d'intervenció que té Catalunya en múltiples esferes que afecten la vida dels catalans i les catalanes"".

13/1/17

Els Pressupostos estan freds


Els Pressupostos segueixen freds, ben freds. A punt de començar el debat i votacions el govern JxSí no ha fet cas de les propostes de CSQEP, ni tampoc les de la CUP.
L’escull que aïlla el govern i posa a la picota la majoria parlamentària de JxSí i CUP és l’enroc complert governamental en cercar diners pels ingressos allà on n’hi ha.
El poder fàctic convergent dins el PDECat impedeix que el vicepresident Junqueras apliqui una mínima fiscalitat que s’acosti a les mitjanes europees. I si no hi ha uns recursos per ampliar les fonts d’ingressos, no hi ha marge econòmic suficient per les partides socials.
Les grans fortunes i el gran capital financer, industrial, comercial i immobiliari són intocables pels dirigents neo convergents.
Les retallades en són la conseqüència directa. No s’arriba els fons necessaris per una Renta garantida ciutadana, per la desprivatització de la gestió de l’aigua retornant-la a la Generalitat i els Municipis; no s’arranja el desgavell neoliberal de la Sanitat, ni a diners mínims per l’educació i la recerca científica, tampoc a les partides per habitatge i sol públic, o per una energia que no condemni a les capes més pobres, que sigui neta i sostenible.
El deute de l’Estat amb l’Autonomia de Catalunya agreuja la situació, sens dubte, però resulta demagògic que es faci recaure exclusivament en aquesta partida les deficiències de recursos quan la Generalitat te potestat per aconseguir ingressos d’altres fonts.
El govern ha abocat al Parlament al sil·logisme de que per avançar en el procés de sobirania i independència cal el referèndum, i per això és obligat disposar d’uns Pressupostos, ergo qui no aprovi els Pressupostos nega la via a la sobirania i la independència. Segons el govern JxSí el fracàs i la responsabilitat del Referèndum i de la independència recau sobre qui no aprovi aquests Pressupostos amanyats entre PDECat i ERC.
Puigdemont i Junqueras haurien de recapitular i posar-hi una xic de seny.
Primer en copsar que si no disposessin de majoria per aprovar-los és una constatació de incapacitat política de l’actual govern. Com és que no fan un Pressupostos què es puguin adoptar? Perquè JxSí necessita apel·lar el Referèndum i la independència per assegurar uns Pressupostos sense partides socials suficients? Perquè la CUP i CSQEP serien responsables d’uns Pressupostos que no han elaborat, amb els que no estan d’acord, malgrat presenten propostes alternatives que el govern no assumeix?
Segon, el president i el vicepresident haurien albirar que cal fer-ho diferent. Assegurar fer el referèndum mentre incorporen als pressupostos les propostes de la CUP, i encara millor de CSQEP, que no són pas desaforades ni fora de test.
Tercer, Puigdemont i els dirigents del PDECat clamen que una situació de no pressupostos seria el fracàs del procés d’independència. Potser haurien d’introduir en el seu imaginari que qui fracassaria sobretot seria la cogobernança entre PDECat i ERC.
Va sent hora de rebel·lia, aliances republicanistes i lideratge d’esquerres en comú.
Del Butlletí electrònic d’EUiA.

En Comú inicia el camí


El Manifest del grup impulsor d’ Un país en comú és l’inici d’un espai polític que se situa en un rumb de transformació social i de república catalana.
Les cent vint persones impulsores d’Un país en comú, simbolitzen la necessitat, voluntat i possibilitat, d’establir l’estratègia política que el poble de Catalunya clama i li convé.
És l’hora de participar amb el gra de sorra des d’arreu del país. Durant el primer trimestre Un país en comú establirà la fisonomia, els somnis i la voluntat de tothom que hi aporti les necessitats i propostes des d’on visqui i treballi. La fusió creativa que modelarà el nou moviment es forjarà en trobades obertes a l’activisme compromès i a la ciutadania, des del caliu i l’esperit d’En Comú, junt a les contribucions a la web http://unpaisencomu.cat/.
Som en la gestació d’un moviment ampli ciutadà, sobiranista i republicà, des del factor social i la consciència de la necessitat de resolució del fet nacional. Un moviment que vol néixer i nodrir-se sobretot des de la base de la societat, de la gent dels barris, pobles i ciutats, del camp i de les empreses.
Hi ha un anhel popular potent i massiu per la sobirania i la independència, Un país en comú
pretén ser el ferment cabdal que faciliti l’acord unitari democràtic rupturista, amb l’exercici del dret a l’autodeterminació, com un referèndum que sigui efectiu, per una sobirania constituent republicana catalana.
És vital un acord, explícit o tàcit, entre l’independentisme i el sobiranisme, per aconseguir força suficient cívica popular republicana.
El president Rajoy des del govern estatal del Regne, i la vicepresidenta Soraya de Santamaría des de Reus, han reiterat que el seu diàleg no incloïa cap Referèndum. La defensa de la legalitat constitucional de 1978 del Regne d’Espanya procura dividir i confrontar el poble de Catalunya per bloquejar la voluntat de sobirania, mentre es colpeix i sotmet a la gent treballadora catalana i espanyola als dictats del poder econòmic i les normatives de la UE.
El president Puigdemont anuncia que no es presentarà a la reelecció però, ho compleixi o no, el què sí ha de fer és el referèndum. La Cimera del Pacte nacional del referèndum és un bon pas, com ho és l’enunciat “Catalunya es constitueix en una República de dret, democràtica i social” de l’acord per la desconnexió entre JxSí i CUP; tanmateix no es tracta d’aigualir-ho amb uns Pressupostos que no arribin als ingressos i despeses mínimes per una política econòmica social.
Un país en comú, ERC i CUP, han d’ajudar a que el PDECat faci un pas al costat, per bastir un escenari amb un president d’esquerres d’una generalitat republicana. Millor si és En Comú.
Apunta’t i participa: https://participa.unpaisencomu.cat/users/sign_up. 12 de gener de 2017.
De la Carta de L'Aurora.